Tripartits

Estem a punt d'encarar unes eleccions marcades per un referèndum d'autodeterminació i un govern català que s'ha vist totalment saturat per la situació política, econòmica i social del país. No entrava en el pla de Convergència arribar al punt on ara ens trobem amb tanta rapidesa, però la massiva manifestació de l'Onze de Setembre i la negativa del govern central a escoltar la creativa 
proposta del pacte fiscal han fet avançar els esdeveniments.

Sembla doncs que ens encaminem a unes eleccions històriques per a Catalunya que podrien canviar totalment el panorama polític del país i la seva historia. Convergència i Unió ha jugat bé la seva carta i després d'una legislatura bastant deficient de només dos anys on s'ha trobat perduda i solitària sembla que les enquestes li atorguen una gran victòria a tocar de la majoria absoluta.

És doncs curiós que un partit que no ha sabut convèncer l'electorat que era necessari pel país i el seu futur retallar, que no ha tingut el poble al seu costat durant la legislatura, que sempre ha patit per tirar endavant els seus austers pressupostos, sigui premiat amb una victòria tan ampla. Però certament Convergència i Unió ha jugat molt bé la seva carta, han sabut perfectament cap a on tirar i com jugar amb els sobiranistes, i com no, ha aprofitat l'últim gran ridícul dels partits independentistes per tenir encara més força.

Avui mateix la CUP ha decidit presentar-se a les eleccions, i ja en tenim un més. Tres partits purament independentistes, tots corrent en solitari i corrent alhora el risc de fotre's una castanya. La veritat és que no han estat a l'altura de les circumstàncies. Tenien dos camins, el partidista o el de fer història, i, com han fet sempre i sempre faran, han triat el partidista. Han decidit doncs anar tots a la seva i donar encara més força a Convergència.

Esquerra millorarà els seus resultats, però avui mateix hem pogut llegir que sembla que la pujada no serà tan espectacular com tots ens pensàvem. Convertir-se en la segona força, doncs, és un somni irreal. Solidaritat Catalana, d'altra banda, té moltes possibilitats de quedar-se fora del Parlament. Després de dos anys picant pedra podrien perdre els seus diputats, i ara amb l'entrada de la CUP encara en tenen més possibilitats. Els resultats que hem vist de moment ens mostren que l'independentisme pur podria perdre diputats en comparació amb els que té ara. Tot per culpa del partidisme mal entès i dels seus egocentrismes.

Ens trobem, doncs, amb una Convergència sobiranista que sembla tenir una àmplia majoria assegurada i a tocar d'una majoria absoluta, i amb un independentisme pur amb una tendència cap a la baixa, que no acaba de fer el pes al poble català, que no convenç. Aquí ve doncs la gran pregunta electoral: és mereix l'independentisme el nostre vot després del seu ridícul partidista o és l'hora d'una Convergència forta i sobiranista? La resposta queda oberta

L'etern congrés

Semblava doncs que finalment el partit més important a Catalunya feia el pas final i es llençava cap a la piscina sobiranista. Però al cap i a la fi com acostuma a passar en aquest país només ho va semblar, va ser només una boira que va passar i va marxar. Molta cridòria i poca efectivitat. Una broma de mal gust.

No és que finalment aquesta utopia que tots esperem no hagi d'arribar de la ma convergent. Aquest no és el problema, ja que segurament acabarà arribant. El problema és doncs el temps que portarà. El temps que pot tardar aquest procés tant llarg. Aquí tenim moltes esperances que d'aquí dos anyets la cosa ja estigui arreglada, però no ens enganyem, aquest gent ho estirarà tant com podrà.

Avui ens han tornat a fotre una cleca, aquesta vegada ja ha sigut descarada, però pel que es veu no serà ni de bon tros l'última. De cleques encara ens que queden unes quantes per suportar. I és que el procés aquest anomenat com la “transició nacional” passa per fer el ridícul uns quants anys més i finalment si, trencar.

El programa convergent digui el que digui el seu congrés ja està dissenyat i segurament tancat. Aquest procés passa doncs per seguir pidolant per un pacte utòpic per uns quants anys més, fins que se'n cansin. Llavors si, avançaran eleccions. Però no ens enganyem. Aquestes eleccions aniran presentades amb la gran proposta convergent de fer un referèndum pel pacte fiscal. Pam, tres anys més d'espera amb la brometa aquesta. Una vegada hagi guanyat per gran majoria el si al pacte fiscal en la línia del concert econòmic i Espanya sigui prou burra per tornar-lo a negar, llavors si, finalment CiU es presentarà a les eleccions amb la promesa de fer un referèndum vinculant per la independència.

Però anem comptant els anys que han de passar perquè tot això finalment passi, jo ja me'n oblido del 2014. Ara, per què no proposar el 2020 o el 2025?

La guàrdia franquista

La guàrdia franquista i la seva moral. 

http://blogspersonals.ara.cat/mirantelmon/2012/01/30/la-guardia-franquista/

Articles de l'Ara

Apujar-se el sou no és pecat capital

Una altra?

Que digas "¡Viva España!", coño!

Un Parlament sense vergonya

Per continuar amb el tema de la incompetència política seria divertit fixar-nos en uns quants membres del govern. Més aviat tirant cap a aquella part infame d'Unió. Ja hem pogut veure que han posat els més incompetents a la primera línia, així ens demostren de què són capaços. 

En tenim dos casos en dos del tres càrrecs més importants del govern català. No és pot tenir ni formar el govern dels millors amb gent tant incompleta i buida de continguts com són Joana Ortega o Núria de Gispert. Però no és només culpa del sector fosc d'Unió, també és culpa de Convergència per haver deixat que aquesta gent tant curta tingui tant poder al govern i al Parlament.

Joana Ortega és una desapareguda de la política catalana. Directament no hi és. També ho podem interpretar d'una altra manera: és directament l'ombra d'en Duran a Catalunya, la minyona que controla que CDC no és passi i es xiva al seu amo si  es passa la línia. Aquesta és la seva gran tasca, però de cara a la galeria està desapareguda. 

També trobem a la llista d'incompetents majors la presidenta del Parlament, segurament la presidenta més incompetent que ha tingut mai el Parlament. També té molta gràcia que el govern dels millors hagi posat aquesta fada a fer el paperina. No només això, cada dia trobem mostres del seu alt grau d'incompetència. No se sap el reglament del Parlament i se'l inventa, sempre comet errors i ha de demanar ajuda als companys de mesa i rebaixa la llibertat d'expressió del Parlament. Per què no dir-ho, ho fa tot realment malament. 

Hi ha un altre aspecte d'aquesta senyora també molt criticable. El senyor Montilla, que no és nascut a Catalunya, almenys intentava aprendre el català i en rebia classes. En canvi, aquesta senyora nascuda aquí mai ha fet l'esforç d'aprendre'l ni de parlar-lo bé. Segurament abans d'entrar en política era d'aquelles "pijas" que no trobaven important parlar i saber el català. Però, clar, a l'entrar en política, tot va canviar. Un sou és un sou, i més si és el de presidenta del Parlament.

Ahir per incrementar el seu grau d'incompetència De Gispert va suspendre la prohibició de la frase "Espanya ens roba" o "Espanya ens espolia", totes dues utilitzades pel seu propi partit. La presidenta va reconèixer que no entra en el seu paper prohibir expressions al Parlament. Enhorabona! Crec que això ja ho hauria d'haver pensat el mateix dia en què va decidir perpetrar-ho, però una vegada més la incompetència política va fer la seva feina. No s'hi pot fer res, els millors es van quedar a casa.

Tira cap a casa, que fas tard

Després d'un agraït silenci de Jose Montilla des de les eleccions catalanes ara ell, tan trempat com sempre, torna a fer-ne de les seves. Es veu que Super Monti, un xuclador de diner públic, vol seguir tirant de sou públic i vol continuar fent les seves polítiques pèssimes, aquesta vegada amb dos sous. L'un el cobrarà a mitges (el despatxet i tot el que comporta) l'altre, sencer. Com ja he dit, una màquina de xuclar, i estigueu tots ben tranquils que encara li queda corda de xuclador. Sense sou, no se'n quedarà pas!

És una vergonya que un expresident vagi cap al Senat, és un insult cap a Catalunya i el seu govern. Després de deixar la molt honorable presidència de la Generalitat, se'n va a pidolar al Senat. Però què s'ha pensat que és això de Catalunya? Un  poblet de 50 persones? Quin personatge més pèssim. La seva ombra, trista i enfosquida, encara dóna voltes. És molt jove per deixar la política diu, aquesta és la seva gran excusa. La veritat és que tot això té una explicació. Això del Senat és un regal directe que rep del seu partit. Ells veuen, igual que veiem tots, que, si para de cobrar com a càrrec públic, haurà de començar a rentar cotxes o a servir  entrepans. Uns oficis molt dignes, segurament més que anar a fer el sangonera al Senat. 

Després d'haver insultat tot un país sencer i de tractar-lo com a regió d'Espanya, per acabar-nos de deixar ben clar les seves responsabilitats d'expresident i què ha sigut per a ell ser president de Catalunya, se'n va un any més a fer el paperina a Madrid. A celebrar el dia d'aquella constitució caducada. Realment, es pensa que tots plegats som idiotes, i la pitjor part de la història és que una vegada més ens prenen el pèl aquests socialistes. Aquest personatge no hauria d'haver arribat mai a la presidència de la Generalitat. Això ens hauria de fer reflexionar a tots plegats. 

Ja és hora d'acabar amb tanta incompetència política a Catalunya. Ja és hora que persones com Montilla deixin les poltrones i deixin de cobrar el que cobren per fer el ridícul. Avui més que mai puc dir: aquest senyor ja no és el meu president.

Articles a l'Ara

Una repressió més

Retallades a l'espanyola